Brahim Gali compleix el seu sisè any com a delegat del Frente Polisario a l’Estat espanyol. Sahrauí de mirada ferma i profunda, veu serena i amb faccions marcades, és un dels fundadors del Frente Polisario, i avui segueix sent una de les peces claus de la seva estructura política. Quan tenia vint anys va ser detingut per les forces espanyoles quan lluitava de milicià per a la descolonització de la seva terra. Continua lluitant contra la ocupació, però des de fa 32 anys contra el Marroc. Se sent decepcionat per la posició adoptada pel govern espanyol durant els darrers mesos i és taxatiu a l’hora de denunciar les condicions que imposa Rabat a la Moncloa en el conflicte del Sàhara Occidental. Segur de sí mateix, no vacil·la quan parla. Brahim Gali està segur que s’acabarà fent justícia amb el seu poble.
Pregunta.- El passat mes d’abril el Marroc va presentar a l'ONU una proposta d’autonomia per al Sàhara Occidental. ¿Què n’opina el Frente Polisario?
Respuesta.- La proposta del Marroc va néixer morta perquè ja havia estat oferta l’any 1981. Pensem que és un intent de desnaturalitzar el conflicte, de tergiversar la realitat. El conflicte del Sàhara Occidental és un procés de descolonització inacabat i un dret d’un poble a escollir lliurement el seu futur. No se li pot imposar la voluntat de l’ocupant. És inacceptable, inadmissible i il·legal, que després de 32 anys el Marroc torni a intentar presentar un projecte amb una única opció: acceptar l’autonomia o no. La proposta que va presentar el Frente Polisario almenys ofereix tres opcions: independència, integració o autonomia, encara que l’autonomia i la integració vénen a ser el mateix. El Marroc està intentant guanyar temps davant de les pressions internacionals per solucionar el conflicte. Però el plantejament és erroni, perquè fa 32 anys que vivim amb una solució imposada. Repetirem el mateix una altra vegada? Volen 32 anys més? És absurd.
P.- Tot i la proposta del Marroc, l’última resolució de l’ONU torna a insistir en el dret d’autodeterminació del poble sahrauí..
R.- Sí, però Nacions Unides no ha jugat el paper que li corresponia. S’està mostrant passiva, per no dir indiferent, davant dels crims que està duent a terme el Marroc en els territoris ocupats contra la població sahrauí i ara amb els estudiants de les universitats del Marroc. Encara que estiguin trepitjant la legalitat internacional, no hi hagut cap denúncia ni expressió de malestar. Amb la resolució 1754, l’ONU reitera la naturalesa del conflicte i la necessitat que el poble sahrauí exerceixi el dret a l’autodeterminació. No podria ser de cap altra manera, perquè si no estaria renunciant als seus propis principis. Aquest és un procés de descolonització que des del 1960 és a la taula de les Nacions Unides i cada any hi ha una resolució que apunta que es tracta d’un procés de descolonització sense finalitzar. Obviar aquesta realitat no porta enlloc. Hi ha la voluntat del Consell de Seguretat de portar a bon port el conflicte, però això ho hem d’anar veient. Jo estic segur que tanta insistència és més per la preocupació per la situació explosiva interna del Marroc que per disminuir el patiment del poble sahrauí.
P.- ¿Quina és la situació actual dels sahrauís a la zona ocupada i als camps de refugiats?
R.- La situació d’un poble que pateix una ocupació des de fa 32 anys. Allà hi ha instal·lats colons del Marroc que són els que gaudeixen de qualsevol oportunitat de futur. Pràcticament estem marginats dels llocs de treball, de les opcions de millorar les nostres condicions de vida.. Des de l’inici de la invasió hi ha més de 500 civils desapareguts, molts han estat enterrats en fosses comunes, altres enterrats vius i alguns llançats des d’helicòpters. Però malgrat tot, la resistència segueix ferma i amb voluntat d’intentar resistir l’intent marroquí de borrar tot allò que Espanya ha deixat a la seva ex colònia. Els campaments de refugiats estan en situació d’espera. Són més de 160.000 persones, que viuen en un desert inhòspit, on abans de l’èxode sahrauí no hi havia absolutament res. Han superat l’hostilitat del clima i del lloc. I estan a l’expectativa, esperant el dia en el qual puguin exercir el dret d’autodeterminació i tornar a la seva pàtria.
P.- Com valora el paper que està jugant Espanya en els últims esdeveniments?
R.- Considerar la proposta del Marroc com a base de les negociacions, fins i tot abans de conèixer-ne els seus detalls, ha estat precipitat i és una postura que a nosaltres ens ha decepcionat. Ni és responsable, ni està a l’altura del què esperava el poble sahrauí. Tampoc mostra la posició unànime de solidaritat del poble espanyol. Espanya té una responsabilitat legal, moral i política amb el Sàhara Occidental. Des dels acords tripartits de Madrid de 1975, signats il·legalment en contra de la voluntat del poble sahrauí, la responsabilitat de tot el patiment i la misèria que han viscut recau en el govern espanyol.
P.- Com s’explica l’apropament entre Espanya i el Marroc? Matèries com la pesca o la immigració poden estar jugant un paper clau?
R.- No puc entrar en aquest tipus de detalls, però Espanya no ha estat a l’alçada de les circumstàncies. La immigració és una carta de xantatge que el Marroc continuarà utilitzant quan el govern espanyol intenti adoptar una postura d’acord amb legalitat internacional i amb les seves responsabilitats al Sàhara Occidental. Estiguin segurs que si avui no hi ha milers d’emigrants que es llancen a travessar l’estret de Gibraltar és perquè al Marroc li convé la posició del govern espanyol al Sàhara. Si demà canvia, ni que sigui en una coma, començarien a haver-hi onades d’immigrants, perquè al Marroc utilitza i utilitzarà la immigració com carta de xantatge mentre no trobi un govern capaç de parar-lo i dir-li ‘ja n’hi ha prou’.
P.- L’enviat especial per al Sàhara de l’ONU acaba de visitar Espanya, però ha anul·lat les visites previstes al Marroc i al Sàhara. Amb aquests precedents, és optimista de cara la resolució del conflicte en els propers mesos?
R.- Jo estic segur que el conflicte es resoldrà, que la justícia actuarà contra aquesta postura intransigent basada en intentar legalitzar el fet consumat de l’ocupació, de robar-li a un poble la seva terra, d’impedir que exerceixi el dret a decidir el seu futur. Tot això s’arreglarà, és qüestió de temps. El poble sahrauí arribarà a triar lliurement. Espero que aquestes negociacions comptin amb una voluntat de cooperar per part del Marroc per aplicar l’última resolució de l’ONU, que contempla una solució justa i mútuament acceptable, que respecti el dret a l’autodeterminació del poble sahrauí.
P.- Després de l’acord de pau de 1991, l’ONU ja va fixar per al 1992 un referèndum d’autodeterminació, que s’ha anat posposant fins avui. S’ha assenyalat com a principal obstacle és cens de votants. És aquest el problema real?
R.- És un problema del passat. Amb el pla Baker II, acceptat pel Frente Polisario i rebutjat pel Marroc, aquest problema es va solucionar. El pla que Baker va presentar al Consell de Seguretat considerava el 70% de les preocupacions del Marroc, inclosa la del cos electoral, i una proposta d’autonomia per quatre o cinc anys. Per què el va rebutjar el Marroc? Està jugant amb la paciència dels altres. El problema del cens ja no és cap argument, no volen un referèndum d’autodeterminació.
P.- En aquest hipotètic referèndum el Sàhara aconseguiria la independència?
R.- El resultat no el poder jutjar ara perquè depèn de la voluntat de cada votant. Però el nostre desig és que es puguin crear les condicions perquè el poble sahrauí pugui escollir lliurament què vol ser. Si vol ser marroquí, ho acceptarem. Si vol ser independent, els altres també hauran de respectar la voluntat del poble sahrauí, que es l’amo de la sobirania del Sàhara Occidental, que no és propietat de ningú més, ni de Naciones Unides, ni del Polisario, ni d’Espanya ni del Marroc.
P.- Vostè coneix l’estat d’ànim del poble sahrauí. Creu que la situació segueix bloquejada i les previsions de referèndum no avancen els sahrauís poden tornar a agafar les armes?
R- És una eventualitat que seguirà vigent mentre no s’exerceixi el dret a l’autodeterminació. No amenacem, no som amants de la guerra, tot el contrari. L’hem patit durant més de 16 anys. Sabem què vol dir una guerra. Però si se’ns tanquen totes les portes i ens deixen només aquesta via, l’agafarem, amb tot el coratge que hem demostrat durant més de 16 anys de resistència.
